Travessa Núria-Thuès

Divendres 5 d'octubre de 2012
Sortida: Núria
Arribada: Thuès entre Valls
temps: 6h



Feia temps que tenia al cap tornar a fer aquesta excursió clàssica del Pirineu Oriental. Fins aleshores tenia el record dels païsatges superbs de l'alta muntanya i de la distància llarga que a un caminant se li torna feixuga al tram final. Corrent, en canvi, el païsatge continua sent excel·lent però la distància s'escurça. No es tracta de voler ser una partícula subatòmica ni d'anar a verlocitats impròpies d'un ésser macroscòpic, si no d'invertir el temps mìnim per a completar un itinerari, sentir-te entre les muntanyes ben calçat i sense res més que allò imprescindible.
Amb la càmera de fotografiar penjada al coll i una jaqueta per si es girava alguna cosa en contra, vaig completar els 25 Km amb les parades per contemplar el païsatge, caçar instantànies i menjar alguna cosa. Vaig anar a fer una excursió i també vaig anar a fer esport.







Vaig trobar un equilibri entre tenir pressa i sentir-me allí. Mirava, corria, caminava i saltava, i mentrestant pensava en un munt de coses. Gaudia de l'indret i de com afrontava els obstacles amb una barreja d'agilitat i prudència. no podia fer-me mal, anava sol.



Una de les coses que pensava és en les proves esportives a les que una vegada i una altra ens acabem inscrivint, pagant, participant al costat de 599 ó 74999 desconeguts. I intentava trobar una explicació de per què ho fem, per què hi anem?
Vaig concloure que són múltiples els factors que ens motiven a fer-ho:
1. unitat de club (importantíssim. i si un s'ho qüestiona, s'ha de qüestionar també si vol ser del CAS)
2. repte (la primera vegada en cada disciplina, distància, etc)
3. batre la marca personal (no cal anar-hi si no hi ha possibilitats)
4. lúdicoesportiu, és vàlid però en algunes carreres, com les urbanes, és dubtós.

En totes les proves que he participat més d'una vegada, els resultats han estan pitjors en les darreres participacions, he tingut la sensació que per participar-hi perquè sí (4) més val tenir imaginació i força de voluntat i aprofitar que sóm un club, per córrer per on ens agradi i en companyia de qui volguem. Sovint recordo dels pocs dies que hem anat a córrer junts o en bicicleta, i en tinc més bon record que de les participacions en moltes curses (se'n salven la Marafon pel repte i l'olla per la bellesa).
En definitiva; o pain is inevitable, es va a muerte i s'entrena en sèrio, o es va en un plà d'esbarjo per llocs bonics i a passar-ho bé (això no treu el suffering).

Durant la meva travessa, l'altre dia, pensava que era una llàstima fer-la sol*, i que tan de bo poguem fer molts itineraris bonics com aquest en companyia, preparant la jornada, celebrant l'arribada, compartint els moments, las barritas, i les frases del dia..

Per això vull animar-vos a seguir estimant el Club, trobar nous reptes, fer realitat els objectius que ens proposem i cultivem aquesta web per deixar constància del que fem i per què ho fem. Us encoratjo a lluitar per Grècia 2013, que ho tenim a tocar (això ens farà treballar a consciència) i a definir un nou Quest, amb més participació que el primer!

 (*) inicialment m'havia d'acompanyar en Ferran però ell també va passar una mala nit el dia abans!

Aquí un recull d'imatges impossibles d'una Jean Bouin:

 Run the mountains! run the world! (també hem de pensar en nova vestimenta, nous lemes i definir la nova direcció del club. Joana proposa una assemblea general quan tornis de Berlin, o a Berlin :)!!!