Redacció de la Crònica de l'Olla 2013 per Martina Fuster
Aquesta edició es presentava d’allò més animada ja que a última hora la Mercè i la Marina van tenir el detallàs de venir a fer d'avituallament i a compartir aquesta experiència amb mi. Sortíem dissabte al matí des de Sant Cugat les tres juntes, elles venien de “juerga”, amb ressaca i amb la musica a tot gas. Animadíssimes semblava que anéssim a una expedició a Benicàssim. L'arribada a Serrat però ens va ubicar placenterament i sobretot gracies a un gran dinar del Toni (sense dubte és la millor manera de comprar a algú i sota els efectes gastronomics del petit xef les tenia disposades a l'endemà caminar carregades amb aigua i convençudes de que era quelcom divertit...). Finalment les donzelles (“PARTY ANIMALS”) van entrar en sintonia muntanyil i també gaudien del "mono" tema que recorre per les entranyes dels corredors d’una cursa llarga el dia avanç del repte.
A la tarda vàrem unir-nos amb alguns dels companys qui també participarien a l'aventura de l'endemà i cal agrair la super hospitalitat del Albert, el Roger, l'Alba i el Xavi ja que ens van convidar a un bon sopar, amb taules i cadires de “pícnic”, sota la lluna i al pàrquing de Cremallera de Queralbs on hi han molt bones vistes. La ubicació tot i que, sobretot per ser un aparcament, sembli poc idíl·lica, amb aquest professionals furgoneteros és un plan fabulós. Vàrem retirar-nos a una hora prudent i crec que aleshores tothom ja teníem al cap com volíem plantejar l'endemà.
A les 6h sonava el despertador i a mi m’interrompia el somni recorrent que solc tenir el dia d'una cursa, en el que sempre hem passen coses i arribo tard a la sortida. No vull entrar a analitzar el contingut d'aquesta ritual pre-cursa, però si comentar que aquesta vegada, el motiu del retràs, era que trobàvem molts isards i no podíem circular per la carretera. Tinc unes amigues estupendes que sense queixar-se ni mica i silenciosament varen llevar-se rient, de bon humor i ben disposades a gaudir d'un dia ben especial.
El cremallera vaig pujar amb el Jordi de Can Torrent i un cop a dalt vaig trobar a l'Aram que aquest any participaria amb un dorsal de noi (l'any passat va fer servir el d'una membre d'honor del CAS i va quedar en 6a posició femenina el tio...). També allà vaig compartir una mica dels nervis de l'Albert i alguns i algunes compatriotes de la seva terra. Com diu ell, Arenys de Munt és terra d'“espartanus”, i jo puc constatar-ho ja que darrerament amb ell hem compartit aventures d'allò més pintoresques, com són pujar el Taga en Bicicleta, fer un cresta de 7 cims de 3000m. en un sol matí o pujar un Mont Perdut ben hivernal i ple de neu.
La cursa començava amb un dia clar, bones sensacions i alegria. El que més m'agrada d'aquest tipus de probes és que les coses ràpidament es posen al seu lloc i a la que donen la sortida les posicions ràpidament es defineixen. Jo tinc la sensació que, com que el nivell de la gent és molt alt, es fan 3 curses diferents dintre del mateix esdeveniment: la més rapida és la dels professionals d'aquesta disciplina esportiva tan exigent, els quals tarden menys de 3h, la segona la dels qui estan fets de ferro i malgrat no dedicar-s'hi poden baixar de les 3h 30 minuts i en tercer lloc, la dels que som uns domingueros dels que tenim gust i dels que potser ens agrada patir però que som conscients que l'indret i el recorregut de lo bonics i especials que són no tindran desperdici. Per tan, “correm” o caminem seguint l'itinerari com bonament podem i amb una actitud positiva.
Allà dalt tens vistes que t'obliguen a pessigar-te el braç per ser conscient que estàs despert, a mi personalment m'agrada tan sentir-me petita i gaudir de la panoràmica d'un cim que m'he passat tota la cursa com en un núvol. Sentint-me afortunada, plena i respirant un aire d'allò més saludable.
Al Finestrelles he tingut al grup de suport qui m'esperava amb aigua, fruita i sobretot molts ànims: moltes gracies!!! A més m'han recollit la motxilla i això ha sigut un regal ja que jo, amant de les baixades cabra per la muntanya, he pogut gaudir lleugera del que sense dubte és el millor tram de la cursa: la baixada fins al Alberg. Allà he pogut posar les cames en modo “suelto” i en plan burro que vol arribar a la quadra, m'he posat a la pell d'un isard tot fent salts i corrent com un Daina de les muntanyes!
Mare meva quin gran dia i quina satisfacció anar a fer un bany al riu amb un companyia de primera categoria i sobretot amb la satisfacció d'haver acabat la cursa amb condicions i amb totes les endorfines que la muntanya i una experiència com aquesta et fan segregar: quina droga més de puta mare. Quan fem la pròxima?
Arribada: 4H 2MINUTS
Bravo! visca el CAS
